El món ja hi era [Direm nosaltres]

El món ja hi era. Tenia rius, muntanyes, pobles perduts que no visitarem. Algú havia inventat la roda, el vidre, les finestres, el ganivet de llescar el pa. Ni les paraules, no hi vam dur, ens les trobàrem per ‘llà al mig, mesclades amb els sons del desig, de la pena, dels roncs senils, de l’ambulància que passa a deshora. El món ja hi era. Les medicines i els malalts, i el protocol d’enterrar els morts. Les declaracions d’amor i les d’hisenda. Les carreteres, les rotondes, la pedra i l’entrebanc repetit repetit. Hi havia, fins i tot, certes v’ritats, certes mentides, i l’univers que hi neda fent frontera. Tendre i feroç com un diumenge al vespre, el món ja hi era. P’rò tu i jo i aquest poema només hi som des d’ara.