Que lluny ens du l'amor [Direm nosaltres]

Ens vam trobar i vam ser present total, el clar espetec gloriós de l’aquí, l’ara precís de la pluja tocant sense tocar les fulles amb els dits. Vam enfilar-nos als arbres del bosc ple de ciment, i vam ser dos ocells que fan el niu enmig del llamp i el tro, i hi estan bé, i els dies van caient. L’amagatall, colrat d’un cel serè, era un tresor, un déu desconegut, i a poc a poc, ben orfes de perquès, no érem només el joc del jo i el tu. Érem molt més, i tot el que vindrà, som ben bé allò que hem alçat amb petons, els fonaments cosits en un passat que mira lluny, que lluny ens du l’amor.