A l'alba

Si camines amb els peus a terra, però els teus dits van tocant a l'aire, si de petit et van fer creure, que en el deure hi ha la medalla. Si dempeus guanyarem la guerra, i de cançons que volen a l'aire, que de genolls mai podem perdre, caminen junts ca a la batalla. Tantes pedres i tants camins, però la nit se m'emporta en l'aire, saps el que et pot passar, si et menjo de petons a l'alba. Ensopeguem amb la mateixa pedra, la pedra que ja ens va fer caure, la raó per la que podem creure, que caure forma part del viatge. Si d'arrels que creixen a terra, i de llavors que beuen de l'aigua, que de les flames en farem cendra, perquè del foc traurem l'equipatge. Si la son és deure però la lluna balla, de carícies a la matinada. Però que no vols veure a cada cantonada, que la lluna a mi m'acariciava.