Dadà

Jo mateixa m'havia enderrocat els fonaments, el pensament i el llenguatge. Vivia en un etern crit ple de solitud i fragmentació. Llavors, amb tan poc sentit, em vaig sentir empesa per unes noves regles contra la puresa i la bellesa que ens condemna. Amb seny em canviares espina per rosa. I és així com supero l'horitzó que m'entrebanca; m'allibero d'un mal univers, m'ordenes el caos perquè continua sent caos però amb un nou gest: provoques colors en una vida feta de versos negres. I a poc a poc em regales mots espontanis, feliços, i a poc a poc em retalles l'infern, m'hi enganxes el cel, fas volar clavells, i per tu, i tu desperto de nou les meves lletres per estimar-me.