Poema d’hivern

Vaig mirar set vegades en dos minuts, buscant si venies, Gràcia amunt o Gràcia avall. I va ser entre els senars i els parells, quan et vaig veure travessar corrents. El sol anava a tota màquina i jo, que tenia tantes ganes de la poca llum, per poc que pugui... I vam compartir el primer cafè, que ja era el meu tercer, i vaig dir-te, doncs perdona, però jo el que tinc és una alegria trista, i tu, veig que véns amb el millor somriure. La benvinguda era de museu, per exposar-la i no tocar-la. I si us plau que ningú faci cap fotografia! Homer diu que quan dos homes fan via plegats, un hi veu més que l'altre. I de seguida els dos hem entrat en un combat, on l'horitzó es dibuixa però no serà mai pintat. Circula entre la gent el mal que duc, i ara que és l'hora en punt, faig reunir tots els sentiments i els dic: ei mireu, espereu, espereu! És veritat que m'heu enxampat, però doneu-me una oportunitat de més! A mesura que et miro perdo una mica més de vista, i ja no sé si et miro del dret, i del revés, si aquesta història és abstracta o és sols una lletra de més. Som dins l'aigua, i no duem res, i el blau és tan transparent, que si em mires em veuràs el secret. (porto una ampolla de vi dolç que ens farà tocar l'infern) i ara ja sé, els ulls que vull, els ulls que vull tenir, i els que vull veure a venir. (el vaig descobrir entre una cançó d'en Jackson, quan en Puntí, a mi, em feia el pi) Posi-me'n un altra, i de fresca, que avui, després sopar, ens n'anem de gresca! Ja ens queden lluny les bibicletes, els qui tenen pressa... Estem sembrant una tempesta perquè som molt fidels a la conquesta. I en un estat ja més notable, concentrats en si el món és boig, bridem, i em dius; somriu, somriu! S'estreny la vista de la ciutat, i els nostres llavis es traginen l'aire i el fan anar com un jersei desbocat que em fan ensenyar l'espatlla. (Enric, do'm un vers de més que se m'ha esparracat la nit, corre, que tinc pressa, que ja em punteja, la tristesa). I així, com qui pronuncia una vocal, em vaig quedar quieta, fent l'ofici de mim. Rebobino, poso la cinta a zero, i premo play: Signo tots els pactes per fer tard, per fer ballar interrogants, i em poso un barret perquè no se'm vegi que normalment faig el distret.