El petó més llarg

Des d’aquí dalt, cada matí veig la boira com escampa. No he parat de voltar. He creuat camps –llaurats i abandonats–, fàbriques, colònies i polígons industrials, escoltant Kurt Vile. Buscant el teu cor, m’he capbussat en rius glaçats. He aixecat pols de camins cremats. Vaig flotant. Oh! Buscant el teu cap, he baixat del serrat fins a la vora del mar. He cremat rodes i motors, esquivant animals morts, poc més que perdut. Porta’m al costat de qui he estimat. El sol no acaba de sortir, però tot és més clar. Res acaba d’encaixar. Tornarem de nit a la ciutat que ens va veure començar. Accelerar és més fàcil que frenar. Sense por de fallar. Oh! I sí, ens hem estimat dins pàrquings i estacions, sota pluja de neons, amb el petó més llarg. És impossible d’esborrar.