CAMPELLES

Quan el verd cant poruc un altre cop, que els avets omplin de fulles aquest bosc, que s’espolsin la pols blanca de l’hivern que tocàvem de petts a dalt la creu. Recordeu aquella olor de romaní, compartnt amb els amics aquells estus; decorant de groc el bell carrer del mig, on a l’agost cuques de llum feien la nit. I ens deien: Jo tnc la nit, un dest i un desig que crema, digue’m que sí, ja és de nit. Jo tnc la nit, un dest i tu que m’esperes, digue’m que sí, ja és de nit. Ara veus que les abelles prenen vol, t’asseguro que no vull temptar la sort, que si l’esperança se l’emporta el vent, et prometo que el record, el guardaré. Esperant que arribin dies de tardor vam aprendre a compartr les il·lusions, enyorant la màgia del carrer del mig, on a l’agost cuques de llum feien la nit. I ens deien: Jo tnc la nit, un dest i un desig que crema, digue’m que sí, ja és de nit. Jo tnc la nit, un dest i tu que m’esperes, digue’m que sí, ja és de nit. Vull tornar a respirar l’aire de Campelles i poder-me inventar una nova drecera. Vull tornar a respirar… I ens deien: Jo tnc la nit, un dest i un desig que crema, digue’m que sí, ja és de nit (sí, ja és de nit). Jo tnc la nit, un dest i tu que m’esperes, digue’m que sí, ja és de nit. Jo tnc la nit. Digue’m que sí, ja és de nit. Jo tnc la nit (i tu que m’esperes). Digue’m que sí, ja és de nit.